M’ha semblat una xerrada ben interessant. L’autor, d’una manera molt amena, va introduint les seues idees i explicacions. Sens dubte, es diuen moltes coses rellevants. A destacar, per mi, la importància que dona la gent a la seua educació encara que, aparentment, considere l’educació com a una cosa secundària; l’extraordinària capacitat creativa dels éssers humans i la faceta dels sistemes educatius com a destructors d’aquesta creativitat. També he trobat ben encertats els cometaris sobre la igualtat dels sistemes educatius arreu del món i les jerarquies que s’estableixen entre les diferents matèries, en especial la referida a les arts: 1. música, pintura 2. teatre, dansa. La història que conta sobre la xiqueta Gillian és molt bona i realment il·lustrativa.
Compartesc que els sistemes educatius poden actuar com a grans agents uniformitzadors, limitant així l’expressió individual i creadora. També hi estic d’acord en que l’educació fomente la creativitat dels alumnes. Discrepe, segurament, en el grau d’importància que dona a aquest fet. Jo crec que l’art i la creativitat ens ixen més espontàniament que la precisió i el rigor, i que per tant, és normal que s’intenten potenciar aquestes segones. Açò no vol dir que ésser creatiu no siga important, ho és i molt. Però segurament, intentar que tot el món fora creatiu i artista, seria contraproduent, ja que l’originalitat i l’art són, moltes vegades, necessitats vitals inspirades en la ruptura i no educables.
És clar que l’estigmatització dels errors no és una bona eina didàctica perquè aprenem cometent errors, però en algun punt haurem d’intentar que els errors que es cometen es minimitzen. Vull dir, que en societat, i donat també a que cometre errors és més natural o espontani que no cometre-los, hem d’intentar que aquests no es produesquen ja que tots volem volar en avions segurs, per exemple.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada